Taula de continguts
- Introducció: per què la Lieja és diferent
- La Lieja com una etapa de mitja muntanya molt llarga d’un dia
- Distància, desnivell i densitat: on se situa realment la Lieja
- Les cotes i el fals relat del desnivell oficial
- Anàlisi de les pujades clau
- Quin tipus de corredor exigeix la Lieja
- Lieja i Tour de Flandes: mateixa repetibilitat, filtre diferent
- Dos perfils de guanyador que encaixen especialment bé
- Què ens ensenya la Lieja a nivell d’entrenament
- Conclusió
Introducció: per què la Lieja és diferent
La Lieja-Bastoña-Lieja no és una clàssica més. És la Doyenne, la cursa més antiga del calendari professional actual i una de les proves amb més identitat del ciclisme d’un dia. Va néixer el 1892 i, tot i que l’esport ha canviat completament des de llavors, la seva lògica de fons continua sent semblant: una cursa llarga, irregular i difícil de controlar, on la fatiga s’acumula durant hores i el desenllaç arriba quan ja queden molt poques cames fresques.
A més, tot i disputar-se a Bèlgica, no té pràcticament res a veure amb el Tour de Flandes. Flandes i Valònia, malgrat conviure dins d’un país petit, ofereixen contextos ciclistes molt diferents. A Flandes dominen els murs curts, explosius i moltes vegades amb pavé, on pesen més la potència absoluta, la col·locació i la capacitat de produir pics molt alts. En canvi, a les Ardenes, on es disputa la Lieja, les pujades són més llargues, més regulars i amb menys component tècnic, de manera que el pes corporal i els watts/kg tenen molt més pes.
Per això interpretar la Lieja amb la lògica de Flandes és un error. Comparteixen país, però no comparteixen filtre fisiològic ni manera de seleccionar.
La Lieja com una etapa de mitja muntanya molt llarga d’un dia
Més que una clàssica de “murs”, la Lieja s’entén millor com una etapa de mitja muntanya comprimida en un sol dia. La combinació de distància, desnivell i tipus de pujades la situa en un punt intermedi entre una clàssica d’adoquins i una gran etapa de muntanya. No és alta muntanya pura, però tampoc una clàssica convencional. I precisament per això és tan interessant.
La idea clau no és només quant es puja, sinó com es reparteix aquest desnivell dins de més de sis hores de cursa. La Lieja obliga a sostenir un nivell alt de rendiment quan ja portes centenars de canvis de ritme, terreny trencacames i molts minuts acumulats per sobre del llindar. Aquesta és la raó per la qual perfils com Pogačar, Evenepoel, Roglič o Valverde encaixen tan bé aquí.
Distància, desnivell i densitat: on se situa realment la Lieja
Si comparem la Lieja amb altres curses i amb etapes molt exigents del Tour, apareix una idea bastant clara: el problema no és només el desnivell absolut, sinó la densitat d’aquest desnivell i la velocitat a la qual es competeix. La densitat de desnivell és una simulació de quin seria el pendent mitjà si tota la cursa fos una única pujada i una única baixada. No ho explica tot, però ajuda molt a diferenciar rutes planes, de mitja muntanya o d’alta muntanya.
Per exemple, fer 200 km i 2.000 m de desnivell pot considerar-se relativament pla en ciclisme de carretera. En canvi, posar aquests mateixos 2.000 m en 70–80 km ja canvia completament la naturalesa de la ruta. La xifra de metres positius és la mateixa, però la dificultat està molt més concentrada. Això és precisament el que intenta captar aquesta mètrica.
| Cursa / etapa | Edició | Distància | Desnivell | Temps | Velocitat mitjana | Densitat de desnivell |
|---|---|---|---|---|---|---|
| Tour 2026 etapa 20 | 2026 | 171 km | 5.600 m | ~5h06′ | ~33,5 km/h | 6,55 |
| Tour 2022 etapa 12 | 2022 | 165,1 km | 4.660 m | 4h55’24" | 33,534 km/h | 5,65 |
| Il Lombardia | 2025 | 241 km | 4.800 m | 5h45’53" | ~41,8 km/h | 3,98 |
| Lieja-Bastoña-Lieja | 2025 | 252 km | 4.365 m | 6h00’09" | 41,983 km/h | 3,46 |
| Milano-Sanremo | 2026 | 298 km | 2.545 m | 6h35’49" | 45,172 km/h | 1,71 |
| Tour de Flandes | 2026 | 268,9 km | 2.007 m | 6h20’07" | 42,445 km/h | 1,49 |
| Paris-Roubaix | 2026 | 258,3 km | 1.375 m | 5h16’52" | 48,910 km/h | 1,06 |
La conclusió és força sòlida. La Lieja no arriba a la densitat de les etapes més dures d’alta muntanya, però sí que se situa clarament per sobre de la majoria de monuments en exigència vertical relativa. I com que, a més, es corre molt ràpid, el cost fisiològic real és encara més gran del que suggereix la taula.
Les cotes i el fals relat del desnivell oficial
Un detall que gairebé mai es comenta és que les onze cotes principals sumen aproximadament 1.707 metres de desnivell. Això significa que menys de la meitat del desnivell total prové de les pujades catalogades. La resta surt del terreny irregular, dels falsos plans i de totes aquelles petites ascensions que no apareixen al resum oficial, però que igualment van buidant les cames.
Aquesta idea és important perquè canvia la lectura de la cursa. No es tracta només d’identificar quines pujades són dures, sinó d’entendre que entre cota i cota la Lieja no et deixa recuperar del tot. És una prova de desgast continu molt més que una simple seqüència d’ascensions assenyalades al llibre de ruta.
Anàlisi de les pujades clau
Cotes de desgast. Saint-Roch (1,0 km al 11,2%), Haussire (3,9 km al 6,8%) i Mont-le-Soie (1,7 km al 7,9%) serveixen sobretot per anar acumulant fatiga. Rarament decideixen la cursa, però sí que contribueixen a fer que la segona meitat es corri amb moltes menys reserves.
Cotes de selecció progressiva. Wanne (3,6 km al 5,1%), Stockeu (1,0 km al 12,5%), Haute-Levée (2,2 km al 7,5%) i Rosier (4,4 km al 5,9%) comencen a fer la cursa cada cop més exigent. Aquí desapareixen molts corredors bons, i només es queden els que realment poden seguir produint watts en fatiga.
Cotes de decisió. Desnié (1,6 km al 8,1%), La Redoute (1,6 km al 9,4%), Forges (1,3 km al 7,8%) i Roche-aux-Faucons (1,3 km a l’11%) formen el bloc decisiu. És aquí on la Lieja moderna acostuma a resoldre’s.
La Redoute no és la pujada més llarga ni la que acumula més desnivell, però sí una de les més determinants pel context. Arriba molt avançada la cursa i obliga a produir molts watts/kg quan el grup ja ve molt tensat. Roche-aux-Faucons, per la seva banda, és l’última gran destralada. Si algú encara hi arriba acompanyat, encara pot rematar.
Si agreguem les principals cotes, surt un patró força clar: pendent mitjà proper al 8,5%, màxims per sobre del 12% i longituds mitjanes al voltant de 2 km. Això defineix esforços prou llargs perquè no siguin explosius purs, però prou curts i durs perquè depenguin molt del VO2, de l’FTP i de la capacitat de repetir canvis de ritme amb recuperació incompleta.
Quin tipus de corredor exigeix la Lieja
El perfil de la cursa no afavoreix ni l’esprinter ni el rodador pur. Tampoc l’escalador de ports llarguíssims. El que demana és una altra cosa: tolerar molt bé més de cinc o sis hores de càrrega, repetir esforços màxims en pujada i mantenir una relació potència-pes molt alta en els minuts realment decisius.
Des del punt de vista fisiològic, això encaixa molt bé amb corredors que tenen un VO2max elevat, un FTP alt i molt bona durabilitat. La majoria d’esforços rellevants es mouen en una franja de 2 a 10 minuts, de manera que el guanyador acostuma a ser algú capaç de combinar treball proper al VO2 amb potència submàxima molt estable quan la fatiga ja és alta.
També ajuda mirar el pes dels guanyadors recents. Sense ser una mesura perfecta, orienta bastant: Pogačar ronda els 66 kg, Evenepoel els 63, Roglič els 65, Fuglsang els 67, Valverde els 61, Poels els 66 i Gilbert se situava al voltant dels 69. La majoria es concentren, amb matisos, en una franja aproximada de 59 a 70 kg. No és casualitat.
Lieja i Tour de Flandes: mateixa repetibilitat, filtre diferent
La comparació amb el Tour de Flandes és útil perquè totes dues curses comparteixen una idea central: no guanya només qui té un gran motor, sinó qui pot repetir esforços d’alta exigència quan el desgast ja és enorme. En aquest sentit, les dues són proves de repetibilitat.
La diferència és el tipus d’esforç. A Flandes predominen accions més curtes, més explosives i més condicionades per la potència absoluta, la col·locació i el pavé. A Lieja, en canvi, els esforços decisius són més llargs i més nets, gairebé sempre sobre asfalt, i per això els watts/kg pesen molt més. Aquesta és una de les raons per les quals perfils com Van der Poel, Pedersen o Ganna no són, en principi, els corredors ideals per a aquesta cursa.
Dos perfils de guanyador que encaixen especialment bé
Si repassem el palmarès recent, apareixen dos perfils principals. El primer seria el del tot terreny lleuger: corredors com Fuglsang, Jungels, Gilbert o Gerrans, capaços d’aguantar bé el terreny ondulat, defensar-se en pujades de 5 a 10 minuts i arribar encara competitius a un grup molt reduït. No necessiten ser els millors escaladors del món, però sí ser complets i molt consistents.
El segon perfil és el de l’escalador ràpid: Pogačar, Evenepoel, Roglič, Valverde o Dan Martin. Aquí el tret distintiu és una relació potència-pes més alta i més capacitat de desequilibri en una sola pujada. Són corredors que no necessiten esperar a l’esprint final; poden obrir forat a La Redoute, a Roche-aux-Faucons o a qualsevol altra cota decisiva i sostenir l’avantatge fins a meta.
La Lieja permet guanyar de les dues maneres, però el ciclisme modern sembla afavorir cada cop més el segon perfil. La cursa continua premiant la consistència, sí, però quan apareix un corredor capaç de fer diferències reals en una pujada de quatre o cinc minuts després de 220 km, el marge per respondre es redueix moltíssim.
Què ens ensenya la Lieja a nivell d’entrenament
Des del punt de vista de l’entrenament, la Lieja deixa una idea molt clara: no n’hi ha prou amb tenir un gran pic de potència en fresc. El que importa és quant pots continuar produint quan ja portes diverses hores de càrrega i la fatiga ha reduït el teu marge. La cursa obliga a combinar durabilitat real, capacitat de repetir esforços durs en pujada i un nivell alt de watts/kg en els moments decisius.
Aquest patró també apareix en altres monuments, encara que amb filtres diferents. Si vols aprofundir-hi, pots llegir les nostres anàlisis de Milano-Sanremo, Paris-Roubaix i Tour de Flandes.
Conclusió
La Lieja, tot i tenir al voltant de 4.400 metres de desnivell, no és alta muntanya pura, però tampoc una clàssica convencional. S’assembla més a una cursa de desgast progressiu, on el moment decisiu arriba molt tard i on guanya el corredor que encara és capaç de seguir produint molt quan els altres ja van buits.
Per això aquest monument premia sobretot la combinació de durabilitat, repetibilitat i watts/kg. I per això també és tan útil des d’una perspectiva d’entrenament: obliga a pensar no només quin és el teu millor valor, sinó quin nivell ets capaç de sostenir quan la cursa ja està completament trencada.
Si vols aplicar aquest tipus de lògica al teu cas i millorar el teu rendiment amb una planificació individualitzada, pots fer-ho aquí: entrenador de ciclisme online.
