Milà – San Remo: la cursa més justa del any

Taula de continguts

• Milano-Sanremo: la cursa més justa de l’any
• Un Monument que es decideix d’una manera molt poc òbvia
• Com és el final de Sanremo
• Per què aquest perfil permet tants guanyadors diferents
• Perfil de potència comparat dels cinc grans favorits
• Què necessita cada favorit per guanyar el 2026
• Pronòstic final per al 2026
• Bibliografia

Milano-Sanremo: la cursa més justa de l’any

Milano-Sanremo és la cursa més justa de l’any. No perquè tracti tots els corredors per igual, sinó perquè és la gran clàssica que deixa més portes obertes a perfils molt diferents. Aquí pot guanyar un esprinter pur si sobreviu, un clàssicòman amb esprint si arriba en un grup petit, un puncheur si obre forat al Poggio, un rodador fort si s’anticipa a 1 o 2 km de meta o un escalador amb tècnica baixant si converteix el final en una cursa de precisió.

Salvant les diferències òbvies entre esports, hi ha un símil útil amb l’atletisme. Un corredor de 200 m, un de 1.500 m i un de 10 km responen a demandes fisiològiques molt diferents i, en condicions normals, competeixen en escenaris separats. Milano-Sanremo és una anomalia competitiva: una cursa en què perfils comparables a aquests tres mons poden arribar a tenir una via realista de victòria. En atletisme, una prova així simplement no existeix.

A més, parlem d’un Monument. Això vol dir que només hi ha cinc curses d’un dia amb aquest prestigi. I, en termes de rellevància real, es pot sostenir una opinió editorial clara: després del Tour de França, la Paris-Roubaix i el Tour de Flandes, Milano-Sanremo és probablement la quarta cursa més important del món per la combinació de prestigi històric, qualitat de participació i posició dins del calendari.

Aquest és precisament el seu encant. No és la cursa més dura del calendari. És la cursa amb més maneres de ser guanyada.

Un Monument que es decideix d’una manera molt poc òbvia

L’edició de 2026 manté tota l’essència de la prova: 298 km entre Pavia i Sanremo, amb l’encadenat clàssic dels Capi, la Cipressa i el Poggio abans de l’arribada a Via Roma [1]. Sobre el perfil, la Cipressa sembla una pujada amable i el Poggio, vist de manera aïllada, tampoc imposa gaire respecte. Però llegir Sanremo així és no entendre Sanremo.

La cursa no es decideix per la duresa absoluta dels pendents, sinó per la interacció entre cinc factors: durada extrema, desgast acumulat, col·locació, repetició d’esforços d’alta intensitat a la part final i capacitat tècnica quan tothom ja va al límit.

Des d’un punt de vista fisiològic, Sanremo no la guanya necessàriament el millor corredor en un test fresc de 5 minuts. La guanya moltes vegades qui millor conserva el seu rendiment d’1 a 5 minuts després de gairebé 280 km, tolera millor la fatiga després de diversos esforços repetits d’alta intensitat a les dues pujades clau i continua sent capaç d’accelerar per sobre de VO2max amb recuperació incompleta. En altres paraules: aquí importa moltíssim la durabilitat i la capacitat de repetir esforços intensos en fatiga [4][5].

Després de gairebé set hores de cursa, una pujada al 4 % deixa de ser una pujada al 4 %. Passa a ser un filtre de potència aeròbica, resistència a la fatiga, eficiència mecànica i col·locació tàctica. No guanya qui produeix més watts absoluts en buit, sinó qui arriba millor al moment decisiu i qui interpreta millor què necessita la cursa en aquell instant.

Com és el final de Sanremo

La part decisiva comença molt abans de l’últim atac. El perfil general de la cursa es pot consultar aquí: veure el perfil de la cursa aquí. Els Capi (Capo Mele, Capo Cervo i Capo Berta) no solen resoldre la cursa, però sí que compleixen una funció molt important: endureixen el terreny, eleven la tensió i obliguen els equips a començar a gastar recursos. La col·locació ja importa, el ritme ja s’endureix i els gregaris comencen a desaparèixer.

Després arriba la Cipressa, el primer punt crucial de la cursa a 28 km de meta. Són 5,6 km al 4,1 %, una pujada prou assequible perquè molts esprinters continuïn somiant, però prou exigent perquè un equip com UAE la pugui convertir en un primer punt de ruptura si decideix imposar un ritme realment alt. La Cipressa no sempre selecciona per pendent. Selecciona per velocitat, per inèrcia tàctica i per la impossibilitat de moure’s si vas mal col·locat. Com que és una pujada molt ràpida —l’any passat Pogačar, Ganna i Van der Poel la van pujar a uns 37 km/h; pots veure el segment aquí: veure segment aquí— l’efecte del rebuf continua sent molt important. En una pendent així, l’aerodinàmica encara pesa molt, i per això un bloc fort pot estalviar als seus líders un cost energètic enorme fins al moment exacte. Estimo que en aquesta pujada, a aquestes velocitats, anar segon o tercer pot suposar un estalvi aproximat del 10-20 % respecte a exposar-se massa aviat al vent [3].

Amb 9 km per a meta comença el Poggio. Són 3,7 km a poc menys del 4 %, amb rampes màximes properes al 8 % i una carretera que s’estreny lleugerament, amb revolts de ferradura als primers quilòmetres. De fet, en aquests revolts és una de les poques pujades del calendari professional en què alguns ciclistes deixen de pedalar un instant per poder traçar bé, precisament per la velocitat a què es puja. Aquesta combinació la converteix en una pujada molt particular: no sol trencar per esgotament pur, sinó per explosivitat, timing, velocitat i violència dels canvis de ritme. Al Poggio importa menys el llindar aïllat i més la capacitat de llançar o respondre a acceleracions curtes molt per sobre del ritme mitjà, amb molt poca recuperació entre esforços. El rècord de Strava aquí és de 39,2 km/h el 2024; pots veure el segment aquí: veure segment aquí.

I després arriba la part que fa de Sanremo una cursa encara més oberta: la baixada. El descens del Poggio és ràpid, tècnic, estret en alguns punts i amb canvis de direcció constants. Un corredor que coroni amb 4-5 segons pot convertir aquest avantatge en una renda suficient. I un corredor que baixi millor que la resta pot guanyar una cursa sense haver estat necessàriament el més fort a la pujada. Si vols veure com es guanya una cursa al descens del Poggio, l’exemple modern més clar continua sent Mohorič el 2022:

Els últims 2 km, ja a Sanremo, són urbans, llargs i ràpids. Hi ha una corba a l’esquerra a uns 850 metres i l’última gran corba a 750 metres de meta, abans de la recta final de Via Roma. Això deixa espai per a dos desenllaços molt diferents: un esprint o un moviment d’anticipació perfectament mesurat.

Per què aquest perfil permet tants guanyadors diferents

Aquí hi ha la clau de l’article. Sanremo és la cursa més justa de l’any perquè el seu recorregut no imposa una única solució. A diferència d’altres Monuments, no elimina per un únic tret dominant. Filtra per una combinació d’economia, punch, tècnica, capacitat aeròbica i resistència a la fatiga.

Per això deixa vius molts corredors fins molt tard. Pot guanyar un esprinter pur o gairebé pur si el ritme a la Cipressa i al Poggio no rebenta del tot el grup i reconnecta baixant. Pot guanyar un clàssicòman amb bon esprint si arriba en un grup de 5 a 20 corredors. Pot guanyar un puncheur si obre forat al Poggio i corona amb marge. Pot guanyar un descender excepcional si detecta el segon exacte per jugar-s’ho a la baixada. Pot guanyar un rodador fort si ataca entre la sortida del Poggio i l’últim quilòmetre, aprofitant el dubte entre els favorits. I, menys habitual però no impossible, pot guanyar fins i tot una fuga si la cursa entra en un bucle tàctic com el 1982 [2].

Això no vol dir que tots tinguin les mateixes opcions. Vol dir una cosa més interessant: que perfils molt diferents tenen una via creïble de victòria.

La taula que millor confirma la tesi: podis 2016-2025

Només mirant aquesta taula ja apareix la idea principal. Tot i que el perfil de clàssicòman predomina als últims podis, els guanyadors recents no responen a un únic patró fisiològic ni a un únic guió tàctic. Hi ha esprinters, puncheurs, clàssicòmans, escaladors amb gran baixada, rodadors i corredors híbrids impossibles d’encasellar en una sola categoria.

Què ens diuen els guanyadors recents

Més que analitzar nom per nom, Sanremo s’entén millor agrupant els seus guanyadors per famílies de corredor.

El primer grup és el de l’esprinter pur, representat sobretot per Arnaud Démare. La seva victòria recorda que aquesta continua sent una cursa que un velocista pot guanyar si sobreviu a la selecció i preserva l’esprint després de gairebé set hores. Fisiològicament, això exigeix molt més que punta de velocitat: exigeix minimitzar pèrdues a la pujada, gestionar bé el cost energètic i conservar capacitat neuromuscular per rematar.

El segon grup és el de l’esprinter amb perfil de clàssiques, on encaixen molt bé Jasper Philipsen i, en part, Wout van Aert. No necessiten una cursa completament plana, però sí una selecció que no sigui definitiva. Són corredors capaços d’absorbir millor la fatiga que un esprinter pur, mantenir una producció alta en esforços d’1 a 5 minuts i continuar sent molt ràpids amb glucogen baix i cames carregades.

El tercer grup és el del puncheur o escalador ràpid, amb Julian Alaphilippe com a exemple més clar. Sanremo també pot premiar el corredor explosiu d’Ardenes si el Poggio es corre com una guerra d’acceleracions i no com una simple pujada de ritme sostingut.

El quart grup és el del clàssicòman, on entren Van der Poel i Van Aert. Són els corredors que millor encaixen en una cursa que exigeix moltes coses alhora: col·locació, punch, lectura tàctica, tècnica i esprint competitiu. No dominen només una fase del final. Són perillosos en gairebé totes.

En el cinquè grup hi hauria els totterreny, amb un perfil més semblant al de Michał Kwiatkowski i, en part, també al Van Aert més complet. Són corredors capaços de rendir en alta muntanya, en clàssiques i en finals reduïts. Un corredor complet, amb fons, lectura tàctica i poques debilitats clares, continua tenint moltes opcions a Sanremo.

El sisè grup seria el de l’escalador de grans voltes, amb Nibali com a cas més clar. La seva victòria va demostrar que un gran vueltòman amb fons, eficiència aeròbica i capacitat per interpretar el moment exacte també pot guanyar aquí, tot i que a priori no sigui el perfil que més s’associa a Sanremo, encara que Nibali sigui un cas especial per ser un baixador de nivell top mundial.

I el setè grup és el del baixador, amb Mohorič com a exemple perfecte. Potser no el més fort del grup en termes absoluts, però sí qui té un avantatge específic tan gran —el descens, la valentia tàctica i la precisió en un tram tècnic— que el pot convertir en victòria.

Aquesta és la gran conclusió del palmarès recent: Sanremo no només accepta molts tipus de guanyador. També accepta moltes maneres de guanyar.

Les moltes maneres de guanyar Milano-Sanremo

1. Esprint final en grup reduït. És el final més clàssic quan la cursa se selecciona, però no prou com perquè arribi un sol corredor.
2. Esprint final en grup relativament ampli. Continua sent possible si la Cipressa i el Poggio es passen molt ràpid però sense demolició total.
3. Atac a 1-2 km de meta. Un rodador potent pot aprofitar un segon de pausa i sorprendre tothom.
4. Atac i escapada a la baixada del Poggio. El guió Mohorič. Molt difícil, molt tècnic, molt real.
5. Atac decisiu al Poggio. L’escenari més natural per a un puncheur o per a un corredor com Van der Poel o Pogačar si aconsegueixen obrir forat.
6. Desgast progressiu des de la Cipressa. Menys habitual com a cop final, però molt important per rebentar els esprinters abans del moment clau, fent una fuga petita que marca el desenllaç de la cursa.
7. Fuga o sorpresa tàctica. Molt poc comú, però tot i així possible, precisament perquè la persecució no sempre està ben coordinada.

Perfil de potència comparat dels cinc grans favorits

Més que parlar de watts exactes, té més sentit construir una lectura relativa del perfil de cada favorit. El gràfic següent no pretén ser un test de laboratori, sinó una manera visual d’entendre quin escenari afavoreix més cadascun. Si vols saber-ne més sobre el perfil de potència, pots veure aquest altre article: valoracions de rendiment en ciclisme.

En aquest gràfic, l’esprint de 5 s representa la capacitat de rematada pura; els 60 s, la resposta a un canvi violent de ritme; els 5 min, la capacitat de llançar o seguir el Poggio; els 20 min, la capacitat de suportar una Cipressa molt dura; i la resistència a la fatiga intenta reflectir quant d’aquest perfil conserva cada corredor després de 280 km. Per això no és només un gràfic de potència: és un gràfic de potència útil al final de Sanremo.

La lectura del gràfic és útil per entendre de manera ràpida on és bo cadascun. Pogačar destaca clarament en esforços de 5 i 20 minuts i en resistència a la fatiga, cosa que reforça la idea que la seva millor opció passa per endurir la cursa des de lluny i convertir el Poggio en una selecció real. Van der Poel apareix com el perfil més complet i equilibrat per resoldre gairebé qualsevol escenari: té punch, esprint curt i un nivell altíssim quan la cursa ja va llançada. Ganna sobresurt més per potència sostinguda i per la seva capacitat de mantenir molta velocitat quan el grup dubta, una cosa molt valuosa si el final es converteix en persecució. Philipsen mostra el perfil més clarament orientat a la rematada, amb molt valor en esforços curts però menys marge si la cursa es trenca de veritat a la pujada. I Pedersen apareix com un corredor molt sòlid en gairebé tot, especialment perillós quan la fatiga redueix la diferència de velocitat pura entre els favorits.

A més del perfil fisiològic, també convé valorar l’habilitat baixant i el potencial de l’equip. A la baixada el nom de referència és Van der Poel. Al darrere hi hauria, amb matisos diferents, Mohorič com a especialista absolut si entra en l’equació, i entre els favorits principals un grup força parell amb Philipsen, Pedersen, Pogačar i Ganna. A nivell tàctic d’equip, Alpecin parteix amb el major avantatge en tenir dues bales reals, Van der Poel i Philipsen. Després situaria UAE per la profunditat del bloc i la claredat del seu pla de cursa, i per darrere Ineos i Trek, equips forts però amb menys marge per condicionar el desenllaç.

Què necessita cada favorit per guanyar el 2026

Tadej Pogačar

• Punts forts: és el millor escalador del món i probablement també el corredor amb més capacitat per mantenir esforços decisius després de moltes hores de desgast. El seu gran avantatge no és només pujar més que ningú, sinó conservar un percentatge molt alt de la seva capacitat aeròbica màxima quan els altres ja han perdut punch.
• Punts febles: de tots els grans favorits, és un dels que menys vol una arribada tàctica a l’esprint contra Van der Poel, Philipsen o Pedersen. A més, Sanremo li exigeix una cosa que no sempre encaixa amb el seu instint: deixar de tirar quan no li convé i forçar els altres a assumir part de la feina.
• Tàctica: necessita endurir moltíssim la Cipressa per eliminar els esprinters i arribar al Poggio amb el menor nombre possible de rivals capaços de rematar. El seu millor escenari passa per un llançament duríssim d’UAE, un atac sec al Poggio i una arribada en solitari o amb marge suficient per no jugar-se la cursa a l’esprint.

Mathieu van der Poel

• Punts forts: segurament és el corredor més complet per a aquesta cursa. Combina punch d’1 a 5 minuts, esprint en fatiga, tècnica baixant, col·locació i capacitat de respondre diverses vegades a canvis violents de ritme. Té més camins cap a la victòria que ningú.
• Punts febles: la seva principal limitació no és física, sinó tàctica. Si Philipsen arriba al grup bo, Alpecin té probablement el millor duo possible per a aquest final, i això pot obligar Van der Poel a treballar per al seu company en lloc de córrer per a ell mateix.
• Tàctica: es pot permetre córrer a roda de Pogačar sense necessitat de forçar des de lluny. Té tres escenaris clars per guanyar: atacar al Poggio, atacar baixant o resoldre a l’esprint d’un grup reduït. La seva gran fortalesa és no dependre d’un únic guió.

Filippo Ganna

• Punts forts: és un dels millors contrarellotgistes del grup i un dels corredors més perillosos si la cursa entra en una fase tàctica amb un grup que arriba amb les forces justes. La seva fortalesa no és el canvi de ritme més violent, sinó la capacitat de sostenir molta velocitat quan la resta ja dubta.
• Punts febles: no té la facilitat explosiva de Pogačar o Van der Poel al Poggio, i el seu esprint final és menys fiable que el de Philipsen, Van der Poel o Pedersen. Si la cursa es resol per acceleració pura o per esprint net, surt un pas per darrere.
• Tàctica: ha de gastar poc, arribar sempre molt ben col·locat, aguantar el Poggio sense cedir massa i atacar entre la sortida de la baixada i els últims 2 km. El seu millor escenari és convertir el final en una persecució desesperada, on el seu motor absolut pesi més que la velocitat punta dels altres.

Jasper Philipsen

• Punts forts: és el millor esprinter dels favorits. A més, no és un velocista fràgil: suporta molt bé la fatiga, es mou bé en finals tensos i conserva una gran capacitat de rematada després d’esforços llargs.
• Punts febles: depèn més que altres de sobreviure a la selecció. Si UAE converteix la Cipressa en una trituradora i el Poggio es puja al límit absolut, el seu marge és més estret que el de Pogačar o Van der Poel. El seu repte no és atacar millor que ningú, sinó perdre el mínim abans de Via Roma.
• Tàctica: ha de passar el dia amagat, gastar el mínim possible i arribar al final en grup. Com més nombrós sigui el grup bo, millor per a ell. I si Van der Poel continua al davant, el valor tàctic d’Alpecin es multiplica perquè pot jugar amb dues cartes guanyadores alhora.

Mads Pedersen

• Punts forts: és un dels corredors més incòmodes per a tots els favorits quan la cursa s’endureix sense arribar a trencar-se del tot. Té resistència a la fatiga, un esprint molt competitiu després d’esforços llargs i un rendiment especialment sòlid quan el dia es torna dur, fred o incòmode.
• Punts febles: potser està un punt per darrere de Pogačar i Van der Poel en una pujada com el Poggio. Tampoc sembla comptar amb l’equip més determinant entre els grans favorits. Si la cursa es trenca al màxim nivell a la pujada, el seu marge baixa.
• Tàctica: necessita una cursa dura, però no completament destruïda. La seva millor opció és arribar a un esprint en fatiga amb un grup reduït de 6 a 15 corredors, idealment sense massa gregaris al voltant i amb diversos rivals ja al límit després del Poggio.

L’escenari sorpresa que sempre existeix a Sanremo

Una de les raons per les quals aquesta cursa és tan especial és que fins i tot quan sembla que tot gira al voltant d’un parell de noms, gairebé sempre hi ha un espai per a la sorpresa.

El primer escenari sorpresa és tècnic: un atac baixant de Mohorič o Pidcock. No és el desenllaç més probable, però Sanremo ja ha demostrat diverses vegades que una baixada ben interpretada pot valer tant com el millor atac en pujada.

El segon escenari sorpresa és un grup final més gran del que s’esperava, amb més de deu corredors i menys control del previst. Aquí s’obre la porta a un velocista o a un clàssicòman ràpid que no sigui el principal favorit a les travesses: Van Aert, De Lie, Kooij o qualsevol corredor amb gran esprint en fatiga i prou supervivència a la Cipressa i al Poggio.

I el tercer escenari sorpresa, més subtil, és el del corredor que entén la cursa millor que tots els altres durant trenta segons. Sanremo premia molt aquesta intel·ligència aplicada al moment exacte. Stuyven ja ho va demostrar. Mohorič també. Ganna podria fer-ho. Fins i tot un outsider amb menys focus mediàtic podria colar-s’hi si els grans equips es bloquegen tàcticament. Un bon outsider en aquest cas, fora dels 2-3 grans favorits, podria ser Pidcock, que ja ha demostrat diverses vegades que sap baixar com molt pocs.

Pronòstic final per al 2026

La lògica de la cursa convida a pensar que UAE tornarà a ser l’equip que més necessitat tindrà de moure la prova des de lluny. Si volen maximitzar les opcions de Pogačar, la Cipressa ha de ser molt més que una avantsala. Ha de ser un primer filtre real.

Si això passa i el Poggio s’afronta amb un grup ja reduït i molt tensionat, Pogačar tindrà una gran oportunitat. Però el problema continua sent el mateix: al davant hi ha Van der Poel, probablement el corredor més complet per a aquest final específic. Per això, bona part de les opcions de Pogačar dependran del treball de tot el seu equip. El ciclisme és un curiós esport d’equip en què només en guanya un.

Si la cursa no queda trencada del tot, Philipsen i Pedersen entren de ple en la lluita. Si es torna tàctica i nerviosa, Ganna pot convertir el seu motor en una victòria d’anticipació. I si apareix un instant de dubte a la baixada, Sanremo tornarà a recordar que aquí una cursa es pot decidir amb cames, cap i tècnica alhora.

I per això mateix és tan difícil de dominar. A Sanremo no n’hi ha prou amb ser el més fort. Cal ser el corredor correcte per a aquells últims quinze minuts. En la meva opinió, només hi ha dues curses que realment se li poden resistir a un gran campió com Pogačar: Sanremo i Roubaix. Estarem atents.

Bibliografia

• [1] Milano-Sanremo. “Milano-Sanremo 2026: the route for the 117th edition has been revealed.” Web oficial. Enllaç.
• [2] Cipressa, last pitfall before the inevitable. Enllaç.
• [3] van Druenen, T., Blocken, B., Malizia, F., et al. “Aerodynamic analysis of uphill drafting in cycling.” Sports Engineering, 2021. Enllaç.
• [4] Hunter, B., Spragg, J., Maunder, E., et al. “Durability as an index of endurance exercise performance.” 2025. Enllaç.
• [5] Spragg, J., Maunder, E., et al. “The intensity rather than the quantity of prior work determines the amount by which the power-duration relationship is impacted.” 2024. Enllaç.
• Imatge de portada: Claudio Martino, “2019 Milan-Sanremo”, Wikimedia Commons, CC BY-SA 4.0.