Taula de continguts
- Com valorar el rendiment en ciclisme?
- Principals tests de laboratori
- Perfil de potència i corba de potència
- Bibliografia
Com valorar el rendiment en ciclisme?
Anteriorment al auge del potenciòmetres la forma habitual de valorar el rendiment en ciclisme era mitjançant distàncies en segments coneguts en pujada, fent proves al velòdrom o valorant els resultats obtinguts en cursa en comparació amb la resta de competidors. Al arribar els potenciòmetres en les bicicletes estàtiques es van poder començar a fer valoracions al laboratori amb diferents tipus de test en els que es tenia una mesura objectiva i amb una alta fiabilitat del rendiment. Posteriorment aquests potenciòmetres van arribar a les bicicletes personals i avui en dia qualsevol persona en pot tenir un a la bicicleta, així doncs, on ens deixa això en la situació actual?
Primer de tot cal diferenciar entre les proves de laboratori i les proves de camp. Les proves de laboratori es consideren el “gold standard” en la valoració del rendiment ja que comporten un major control de les condicions del test en qüestió i son sempre revisades per personal qualificat. En canvi, les proves de camp poden ser supervisades directament o no però es fan en el lloc habitual d’entrenament que sol presentar una major variabilitat, però també resulten ser més específiques al representar millor les condicions de competició.
Principals tests de laboratori
Cada test de laboratori presenta diferents protocols però citarem a continuació els que estan més validats actualment. Tots realitzats amb un cicloergòmetre professional.
Test incremental amb calorimetria indirecta:
Aquest test tal com el nom indica presenta una intensitat creixent i s’atura quan el ciclista arriba a l’extenuació, idealment entorn els 12-14 minuts. Es comença a 50 o 100W i es va incrementant la càrrega entre 15 i 35W cada minut (depenent del nivell de ciclista). Durant el transcurs de la prova el ciclista porta una mascara que analitza la composició dels gasos inspirats i espirats i d’aquesta forma es pot calcular el VO2 max (consum màxim d’oxigen). A part del VO2 max a posteriori també es valoren els llindars ventilatoris (VT1 i VT2) que son dos punts en els que s’experimenta un canvi en l’increment de ventilació en relació al exercici. Son dos fites fisiològiques molt importants en proves de fons.
Durant tot el transcurs del test també s’enregistren les dades de potència i freqüència cardíaca per tant, també es treu informació rellevant com ara la situació dels llindars ventilatoris i el VO2 max en una certa freqüència cardíaca i potència. De cara a la valoració del rendiment son precisament aquestes potències associades al VT1, VT2 i VO2 max, tant en sentit relatiu a la massa corporal del ciclista (W/kg) com en sentit absolut (W), les més importants de cara a valorar el nivell d’un ciclista.
Test de lactat (MLSS):
Es fa servir el mateix protocol incremental que en el test anterior, amb la diferència que en comptes de dur una mascara de gasos el ciclista se li fara una punxada a la orella on al final de cada escaló o cada dos (en el cas que siguin de 1min) es mesurarà la concentració de lactat en sang. Un cop obtinguts els resultats s’assigna com a MLSS (estat màxim de lactat estable) la càrrega que provoca un augment de més de 0,5mmol de lactat respecta a la línia basal [1]. El MLSS és el punt màxim de lactat en el que s’assoleix un estadi estable, és a dir, punt en el que tant la generació de lactat com la resíntesi estan en equilibri. Per tant, a potències superiors al MLSS es començaria a acumular lactat i acabaria generant una alta condició d’acidosi que comportaria la parada de l’exercici.
Test de Wingate:
Segurament el test més simple d’interpretar i executar dels tres. En el que la resistència del cicloergòmetre s’ajusta a un 7,5% del pes corporal del subjecte i aquest ha de realitzar un esprint a màxima intensitat de 30”. Amb aquest test es poden valorar tant la potència mitjana dels 30” que es pot associar amb la capacitat anaeròbica, la potència màxima durant 5” que representa la potència anaeròbica i l’índex de fatiga que es calcula com potència mínima / potència màxima *100.
Perfil de potència i corba de potència
Pel que fa als test de camp també s’hi poden realitzar test de lactat o de VO2 max però ens centrarem en aquells realitzats només amb el potenciòmetre.
La millor opció en aquest cas és valorar el perfil de potència. Això consisteix en realitzar 4 tests màxims de diferent duració que es poden organitzar de vàries formes diferents. La durada d’aquests tests es de: 20 minuts, 4 o 5 minuts, 1 minut i 5 segons. Aquestes durades son molt rellevants ja que cadascuna es pot associar a diferents vies metabòliques i fites fisiològiques. Així doncs, el test de 20 minuts es pot associar al FTP o al MLSS, el test de 4 o 5 minuts es pot associar al VO2max, el test de 1minuts a la capacitat anaeròbica i el test de 5 segons a la potència anaeròbica. Per tant, amb la realització d’aquests quatre tests s’obté una valoració bastant completa del tipus de ciclista en qüestió. Per exemple, comparant els test entre si es veura que un contrarellotgista només destaca en el test de 20 minuts, que un ciclista tot terreny te tots els test amb resultats decents o que un sprinter te una molt bona potència de 5 segons i una potència de 1 minut bona.
Perfil de potència. Taula extreta de Intervals.icu
A part de la valoració del perfil de potència també apareixen valoracions de la corba de potència en les que s’agafa en comptes de 4 punts tots els rangs de temps disponibles i es fa una estimació de la corba real del ciclista, és a dir, per cada segon d’obté la potència teòrica que el ciclista podria generar en un test màxim encara que no l’hagi fet.
També hi ha altres mètodes com ara els del càlcul de potencia critica (PC) una mètrica semblant al FTP però que es calcula estudiant la relació de dues o tres proves contrarellotge màximes de més de 3 minuts ja que la pèrdua de potència al allargar la durada presenta una relació perfectament hiperbòlica. Amb aquest mètode es defineix la PC com la potència teòrica que donades les condicions ideals es podria aguantar indefinidament en el temps. I també hi apareix la W’ que es la quantitat d’energia que es pot gastar un cop es genera una potència superior a la PC. Per tant, segons aquest model tant si estàs generant una potència 20W superior al FTP com si es 200W superior la quantitat de KJ (potència*temps) serà la mateixa, la diferència es que a 200W per sobre de la PC es gasten més ràpid i per tant, es dura menys.
En certs casos, com podria ser el ciclisme de carretera que les curses professionals d’homes solen durar més de 4h, també es molt rellevant estudiar la resistència a la fatiga. Això es fa realitzant test màxims, de la mateixa manera que amb el perfil de potència però havent gastat x KJ abans de fer-los. Per tant podria ser rodar 3h a una certa intensitat i després realitzar un test màxim (idealment sempre amb un protocol estandarditzat).
I per últim, parlarem del Compound Score (CS) [2]. Aquesta és una mètrica ideada pels autors del estudi citat en que van observar que el fet de comparar una mètrica de potència relativa multiplicada per una de potència absoluta donava una major predicció d’èxit en curses elit que les dues per separat. Aquest quocient el van anomenar Compound Score. En el cas del estudi van valorar la potència de 5 minuts (P5) i el càlcul és CS = P5/kg * P5. Aquesta mètrica es pot ajustar a altres rangs de potència que pugin ser rellevants per cada cas.
Bibliografia
[1] Pallarés et al. (2016). Validity and Reliability of Ventilatory and Blood Lactate Thresholds in Well-Trained Cyclists. PLOS ONE.
[2] Leo, P. et al. (2022). The Compound Score in elite road cycling. Conference: Science and Cycling 2022
