Els ciclistes solien pensar que aixecar pesos era cosa de culturistes. De fet, molts evitaven aquest tipus de treball per por de guanyar pes (massa muscular) i, per tant, empitjorar el rendiment aeròbic relatiu (watts/quilo). Avui, en canvi, aquesta visió ha canviat. Vegem per què i si hauríem d’incloure el treball de força en la nostra planificació ciclista.
El ciclisme de carretera és un esport apassionant que combina resistència, aventura i llibertat. Per a molts aficionats es converteix en un estil de vida, però l’obsessió per sumar hores i watts pot fer que passin per alt factors clau de salut i rendiment. Diversos estudis suggereixen que la majoria de ciclistes no presta atenció a aspectes com la salut bucodental o la densitat òssia, i que més de la meitat pateix molèsties lumbars en algun moment. Aquest article revisa els principals punts febles del ciclista mitjà i ofereix estratègies concretes per compensar-los sense renunciar a la progressió esportiva.
Durant anys, les directrius de nutrició esportiva recomanaven ingerir entre 30 i 60 g d’hidrats de carboni (HC) per hora en proves de resistència, elevant la xifra fins a uns 90 g/h quan s’utilitzaven mescles de glucosa i fructosa. Tanmateix, estudis recents en corredors de muntanya d’alt nivell mostren que augmentar la ingesta fins a 120 g/h redueix de manera clara la càrrega interna d’entrenament i els marcadors de dany muscular, ho revisem tot en aquest article.
La potència (W o vats) és clau per mesurar el rendiment en ciclisme i varia segons la categoria i el nivell del ciclista. Analitzem els valors típics de potència en diferents grups, des de cicloturistes fins a professionals, i les diferències entre homes i dones, per entendre millor com aquests paràmetres influeixen en la planificació i valoració del rendiment.
La Cursa: Titan Desert Aràbia La Titan Desert Aràbia és una prova de fons que combina una gran varietat de terrenys (amb força trams de
L’entrenament dels músculs inspiratoris (IMT, per les seves sigles en anglès) és una eina cada cop més utilitzada en esports de resistència com el ciclisme per millorar el rendiment i la capacitat de sostenir esforços prolongats. Aquest tipus d’entrenament se centra en enfortir els músculs responsables de la respiració, principalment el diafragma i els músculs intercostals, permetent als esportistes respirar de manera més eficient durant l’exercici.